Com per a centenars de milers d’altres centreeuropeus de la primera meitat del segle XX, la vida del gran pensador socialista Karl Polanyi està marcada per les migracions. Fins a tres en el seu cas.

Nascut el 1886 a Viena en el si d’una família d’origen jueu acomodada i culta que ben aviat es trasllada a Budapest, la primera terra de Polanyi és l’Hongria dels últims anys de l’Imperi Austro-Hongarès. Allà rep una acurada educació a casa (que inclou llengües clàssiques i fins a tres llengües modernes a més de la seva llengua materna) i posteriorment es gradua en Dret i obté el doctorat. Aquesta serà la seva única formació acadèmica: la resta dels seus vastíssims coneixements, especialment els que fan referència a l’economia, els adquirirà pel seu compte. Dels anys a Budapest destaquen el seu intens activisme estudiantil que el porta, entre d’altres, a fundar el 1913 el Cercle Estudiantil Galileu per difondre propostes de reforma política radical i democràtica (arribant a organitzar més de 2000 activitats per any) i  la seva implicació, després de servir quatre anys a la cavalleria de l’exèrcit durant la 1a Guerra Mundial, en la fracassada revolució hongaresa de 1918-19 on entra plenament en contacte amb les idees socialistes i amb les polítiques comunistes d’arrel soviètica.

El juny de 1919 es veu per tant forçat a emigrar per primer cop i es retroba com a exiliat a Viena, la seva segona terra, ara un altre país separat d’Hongria, on al cap de pocs mesos coneixerà la seva futura esposa i companya de tota la vida, Ilona Duczynska, militant comunista polonesa refugiada del terror blanc (estès durant la guerra civil russa de 1917-21 que segueix a la revolució). Ràpidament es vincula a la socialdemocràcia austríaca i s’imbueix de les tesis austromarxistes d’Adler i Bauer que postulen una tercera via entre les dues internacionals (entre el possibilisme de la socialista segona Internacional i la revolució centralitzada de la comunista tercera Internacional) alhora que es confronten amb l’escola liberal austríaca de Von Misses i Hayek. Des de 1924 i fins a 1933 treballa a la redacció del setmanari de política i economia “L’economista austríac” on escriu més de 250 articles i reflexiona sobre l’economia socialista democràtica.

L’evolució despòtica del govern del canceller Dollfuss i l’ombra allargada del nazisme que no trigaria a arribar a Àustria, l’obliga el 1933 a emigrar de nou, aquest cop a Anglaterra. A la seva tercera terra es dedicarà sobretot a l’educació d’adults, concretament fent classes de relacions internacionals i d’història econòmica per tot el país per a l’Associació d’Educació dels Treballadors, i de la mà de Tawney i Cole participarà en els cercles fabians i del socialisme cristià de l’esquerra britànica. Alhora començarà a fer estades als EUA per estudiar i escriure. Finalment, el 1947, un cop acabada la 2a Guerra Mundial, li ofereixen en permanència un curs d’història econòmica general a la Universitat de Columbia de Nova York i el 1950 s’instal·la de forma ja definitiva al Canadà, des d’on es desplaça a Manhattan periòdicament, perquè el govern americà de la incipient guerra freda li nega de per vida el visat a la seva dona a causa del seu compromís comunista.

A 61 anys doncs, a la seva quarta terra i amb un bagatge vital extraordinari, Karl Polanyi comença una intensa carrera acadèmica (es jubila el 1953, però continua treballant fins a la seva mort el 1964 gràcies a una beca de la Fundació Ford) que donarà lloc a una de les obres més originals del pensament econòmic i polític socialista.

El pensament econòmic polanyià parteix, a diferència del criteri dominant a la seva època, no de models matemàtics sinó de l’estudi de la història de les institucions econòmiques i de l’antropologia econòmica comparada. Per a Polanyi, aquest estudi demostra que l’economia, entesa com la manera d’aconseguir la subsistència humana en tant que subsistema social que genera i atorga els béns, ocupa llocs i té formes diferents en cada societat depenent del sistema cultural que hi regeix (tal com ho reflecteixen les seves diferents institucions econòmiques). Les tres formes econòmiques bàsiques (la reciprocitat o simetria del donar, rebre i retornar bilateralment; la redistribució a partir d’un centre que primer aglutina el que després reparteix; l’intercanvi que articulen els mercats) s’integren entre si i amb la resta d’àmbits socials, seguint patrons d’institucionalització diferents en cada societat i el seu desenvolupament respon a la interacció conscient i responsable dels individus que  conformen aquesta societat. Polanyi ho formula dient que l’economia està sempre socialment organitzada o que l’economia està incrustada (fent servir el terme anglès “embeddedness”) en la societat, és a dir que no és autònoma sinó que està subordinada al sistema de relacions socials i a institucions no econòmiques en tant que teoria i en tant que pràctica. Aquesta situació de l’economia en la societat és la que Polanyi considera “natural” perquè és la que troba en totes les societats que estudia, incloent-hi les moltes que al llarg de la història han institucionalitzat mercats sectorials o temporals.

Tanmateix, en l’anàlisi de l’economia actual que ens ha portat la modernitat, això és el temps de les societats industrialitzades postcomunitàries en el que vivim des de la Revolució Francesa, Polanyi hi veu l’anomalia creixent del que anomena la societat de mercat. És a dir, una societat on una conceptualització teòrica autònoma de l’economia ha creat una vida econòmica separada, dominant i referent en relació amb la resta d’àmbits socials, a partir del funcionament omnipresent d’un mercat que es vol general i autoregulat. Una societat de mercat que Polanyi considera una absoluta novetat en la història econòmica perquè representa un cas únic de desincrustació de l’economia de la societat. I precisament per aquest motiu, la societat de mercat que es vol obrir camí en la modernitat sota l’impuls del capitalisme, alhora que és un moviment poderós de configuració d’un nou model social, genera també un contramoviment de rebuig igualment poderós per part de molts àmbits i sectors que s’oposen a aquesta desincrustació. Diversos exemples de signe molt diferent poden il·lustrar aquest contramoviment: la lluita i els èxits del moviment obrer que neix i creix paral·lelament a la progressiva intenció d’implantació de la societat de mercat des del segle XIX; la creació dels bancs centrals per contrarestar alguns dels efectes més nocius de la desregulació monetària; o l’aparició del feixisme com a resposta reaccionària.

Per a Polanyi, la societat de mercat, la societat hipermercantilitzada del mercat autoregulat (en teoria equilibrant-se constantment a partir del joc entre oferta i demanda) que comporta la centralitat absoluta dels diners i la minimització de les altres formes de l’economia (la reciprocitat i la redistribució), la societat de l’economia desincrustada, és una societat condemnada al fracàs, no només perquè és una excepció incongruent amb el que ha passat en totes les societats humanes, sinó perquè porta la inviabilitat en els seus propis postulats: d’una banda, el mercat autoregulat no és ni estable ni predictible (el que representa un inconvenient majúscul per al funcionament de l’economia), i a sobre arrossega la contradicció que en últim terme l’autoregulació ha d’estar garantida per l’Estat, i de l’altra pretén mercantilitzar allò que no pot arribar a ser mai una mercaderia com la terra, el treball i els diners (Polanyi explica en detall el perquè i les anomena “mercaderies fictícies”). A més, la història recent ja ha demostrat aquest fracàs: la instauració del patró or el 1870 per organitzar els fluxos comercials internacionals basant-se en un mercat global autoregulat va provocar l’imperialisme colonial dels estats buscant proveir-se només en el seu mercat interior i per tant desencadenant l’espantosa seqüència 1a Guerra Mundial/Feixisme/2a Guerra Mundial (i que va acabar portant, al contrari del que es pretenia 80 anys abans, la nacionalització de moltes indústries, la regulació dels mercats i l’Estat del benestar i la desaparició definitiva del patró or al tractat de Bretton Woods).

La societat de mercat que defensa el liberalisme capitalista no és doncs per a Polanyi més que una utopia i una utopia perillosa perquè lluny de representar l’ordre “natural” econòmic és tot el contrari i per tant demana tota la força possible del poder per aconseguir implantar-se. El mateix, de fet, que el sistema comunista de planificació centralitzada, que també necessita tota la força possible del poder per imposar una economia de només redistribució que anul·la les altres formes i d’aquesta manera es torna també inviable.

És en aquest context teòric que s’han d’entendre les tesis polítiques de Polanyi perquè la seva proposta política és precisament conjurar aquests perills tornant a “incrustar” l’economia en la societat i fer-ho d’acord amb els paràmetres de la nostra societat moderna, de la societat industrialitzada actual (Polanyi creu en el canvi cultural, que genera uns paràmetres socials únics en cada societat, i no en una naturalesa humana eterna, com l’home bo o l’homo economicus per exemple, i menys encara si es pensa com un desplegament determinat històricament). Aquests paràmetres són bàsicament dos, la complexitat (la nostra societat és molt densa i rica en nombre i tipologies de relacions socials i interaccions humanes) i la llibertat (una llibertat moderna que és essencialment positiva, és a dir activa, participativa, interactiva) i el camí coherent per aconseguir-ho és un socialisme democràtic garant de la igualtat i la pluralitat tant a nivell econòmic com polític.

Per això, per Polanyi socialisme democràtic vol dir:

• Subordinar el mercat a la democràcia, redimensionant-lo i regulant-lo i reintroduint la reciprocitat i la redistribució en l’economia perquè mercat i democràcia no són dues cares de la mateixa moneda i per tant per lluitar contra el mercat no cal suprimir la democràcia com fan el feixisme o el comunisme soviètic.
• Apostar perquè la justícia i el dret, la igualtat econòmica i social i els drets civils, que són el que fa possible la llibertat, regeixin la societat i per tant l’economia.
• Portar les masses a la participació i a la deliberació política mitjançant l’educació i en particular la formació política i econòmica universals i al llarg de tota la vida, lluny de qualsevol temptació elitista, tecnocràtica o burocràtica.
• L’organització social “funcional” (un concepte manllevat d’Ottto Bauer) que sustenta les relacions socials i per tant també l’economia en la descentralització i l’autogestió donant el protagonisme al teixit civil i l’associacionisme de base (molt a prop del guild socialism) més que a un estat només necessari per a la redistribució i la garantia última.
• Oposar-se al colonialisme, a la imposició imperialista de models econòmics que no responen a la naturalesa d’altres societats. 
• La construcció progressiva d’institucions i polítiques públiques noves que substitueixen les velles a partir de pràctiques socials i no xocs revolucionaris de tot o res, d’abans i ara.

Com es pot deduir ràpidament, Polanyi se situa en unes tesis molt allunyades del pensament economicista (liberal o marxista) que considera que l’economia és al centre de totes les societats i que a més progressa perfeccionant-se (ja sigui mitjançant l’ampliació dels mercats i el desenvolupament tecnològic o mitjançant les revolucions que provoquen les contradiccions successives entre les forces de producció i les relacions de producció), el que vol dir que l’economia del present és la millor que podem tenir.

En una època, la de 1920-1950, tenallada d’una banda pel liberalisme capitalista i de l’altra per les seves reaccions feixista i comunista, Polanyi basteix un pensament que escapa de tots aquests bàndols i proposa una alternativa diferent que renova el socialisme democràtic i dona consistència teòrica a incipients pràctiques polítiques i econòmiques, tant de la socialdemocràcia acabada d’arribar a alguns governs europeus com del new deal americà, d’entre guerres (com des d’una altra perspectiva també fa Keynes).

Tanmateix, malgrat l’amplíssim desenvolupament a occident d’aquestes noves polítiques un cop acabat el segon conflicte bèl·lic mundial, la guerra freda s’imposarà en el debat ideològic (liberalisme o comunisme, un bàndol o l’altre) i l’obra política de Polanyi quedarà molt relegada fins molts anys després de la seva mort. I després de la guerra freda, la victòria aclaparadora del relat neoliberal encara va allunyar-la més del primer pla fins que les reflexions al voltant de la crisi de 2008 van tornar a donar-li part del protagonisme que sense dubte es mereix.

Recomano la lectura directa del seu gran llibre, compendi de tot el seu pensament, La Gran Transformación – Los orígenes políticos y econòmicos de nuestro tiempo (F.C.E 2017), publicat el 1944 perquè és perfectament accessible en llargada i contingut i obre la porta de tota la seva obra, detallada en molts altres llibres i sobretot articles específics. Un llibre que, com a exemple del que em referia més amunt, no va tenir gaire ressò fins que els cercles acadèmics anglosaxons no van interessar-se per escrits seus anteriors al llibre científic que sí que li va donar èxit i prestigi, Trade and Markets in the early empires el 1957, i que no va ser traduït al francès fins al 1983 i al castellà fins al 1992.  

C.M.J.